Creiem que cal anar a la vaga per:
La nova reforma laboral constitueix la retallada de drets més gran des de la transició al postfranquisme augmentant la temporalitat, la presència de les ETT en sectors vetats fins ara i facilitant l'acomiadament i abaratint-lo.
La reducció del dèficit públic s'ha aplicat en tot el seu pes damunt les classes populars, ofegant-les encara més del que ja ho estaven, i deixant impune la classe empresarial, que és qui ens ha dut a l'actual crisi per culpa del procés d'acumulació de capitals sense control.
La pertinença a una UE d'Estats capitalistes, que pretenen crear un grup de poder supraestatal, ha dut a terme a acceptar les demandes neoliberals que el FMI, el BCE i el Consell d'Europa han exigit als Estats per tal d'augmentar encara més les diferències entre treballadors (cada dia més precaritzats) i empresaris i propietaris (cada dia més rics).
L'última demanda de la burgesia europea ha estat la d'augmentar l'edat de jubilació i el còmput de càlcul d'aquesta, fet que encara empitjorarà les expectatives de vida de les treballadores jubilades.
La claudicació constant de CCOO i UGT a portar a terme una lluita de classes contra la burgesia degut a l'esperit pactista i oportunista de les seues burocràcies ha impossibilitat una lluita col·lectiva durant el temps que s'han aplicat les diferents mesures. La seua funció ha estat sempre la de tranquil·litzar la classe dominant atacant a aquells qui lluiten per millorar la correlació de forces per a les treballadores, el pacte social és el darrer eufemisme dels sindicats grocs per vendre la pell dels treballadors a un empresariat cada cop més cínic.
Davant d'això no podem oblidar el paper de gestor del neoliberalisme que ha dut la socialdemocràcia actual, escorant-se encara més a la dreta respecte a la socialdemocràcia del segle XX, que ja va aturar els processos revolucionaris duts a països com Alemanya o Anglaterra. Amb una dreta cada cop amb un discurs més ultradretà i una “esquerra” amb un discurs més ambigu i una pràctica cada cop més liberal, només queda una opció: sortir al carrer i, com van fer els nostres avis i àvies, acceptar que ningú farà la feina per nosaltres: ni polítics ni “sindicalistes” professionals.
La lluita és al carrer, el 29-S el jovent hi serem!
Qui creus que ha de pagar aquesta crisi?
